El Rocal es que da sense escola???

Este es un sitio web satírico. No lo tomes en serio. Es una broma.

2059 13985 Compartes

LA XEMENEIA DE L’ESCOLA
Aquesta història que us explicaré va passar no fa gaire temps al poble de Montesquiu. Montesquiu, com sabeu, és un poble petit de més de 800 habitants, situat al Nord de la Comarca d’Osona. Per Montesquiu, hi passa alegre el riu Ter, a la vora del qual els montesquiuencs hi tenen uns horts molt ben cuidats on hi recol.lecten viandes de tota mena.
Doncs Montesquiu, a més de tenir un riu, bona gent, bon clima i moltes coses més, també té una escola. L’escola està molt ben cuidada .Es diu El Rocal. És bonica i lluminosa i tothom se l’estima molt. De dilluns a divendres, és plena de nens i nenes que aprenen, juguen, treballen, pensen, parlen....i també es barallen i s’enfaden, com ho fan tots els nens i nenes a totes les escoles del món.
Doncs la història que us explicaré va passar al Rocal, a l’escola.
Ja feia dies , que en aquella escola, passaven coses estranyes. Els nens i nenes havien perdut les ganes de treballar, d’escoltar i d’aprendre. Corrien pels passadissos, no acabaven la feina, es distreien, i a l’hora del pati, enlloc de disfrutar del joc i l’esbarjo, s’enfadaven i es deien paraulotes. Les mestres no sabien què fer i com que no els agradava com anava tot, també s’enfadaven i castigaven. A vegades, havien de castigar tota una classe, encara que hi haguessin nens que no havien fet res. I el problema s’anava fent gros, gros i gros.
Tothom s’adonava que allò no podia ser però no trobaven la solució.
Un dilluns al matí, a la classe de C.Superior tocava català. Quan van voler entrar a classe, la porta era tancada i no podien passar. Van empènyer fort.... i res! Van anar a buscar una mica de desengrassant per posar-lo al pany de la porta.... i res! Van avisar en Toni de l’Ajuntament....i res! Tampoc va poder obrir la porta. Les mestres, davant d’aquella situació van decidir que anirien a fer classe a l’aula d’informàtica. Quan hi varen arribar, els ordinadors feien uns xiulets horribles! No es podia treballar de tant de soroll. Com que no quedava cap altra aula buida a l’escola, varen decidir anar a fer classe al pati, doncs encara no feia gaire fred. Però només de posar els peus a la pista, els nens i les nenes relliscaven com si fos de gel, i tots se n’anaven de cul per terra.
De bon primer, els va fer gràcia no poder entrar a la classe i que els ordinadors xiulessin, però després ja varen començar a tenir la mosca sota l’orella. Això que al pati tampoc s’hi pogués estar bé ja no els agradava.
Tothom començava a estar preocupat pel què passava. Encara no havien tornat a entrar a dins l’escola, que de la xemeneia en va sortir un tro molt fort: BRRRRUUUUM! Seguit d’una veu femenina també molt forta i enfadada:
-Canalla! Què hi veniu a fer aquí? N’estic ben tipa de les vostres flasqueries! Que no ho sabeu que a l’escola hi venim a aprendre, a jugar i a ser bons amics? Com que ja fa dies que us observo i no feu res de tot això, he decidit fer vaga. Sóc l’escola, sí, sóc jo qui us parlo. A partir d’avui no podreu fer servir res del que tinc.
Quin ensurt més terrible que varen tenir nens i mestres! L’escola els parlava i els renyava. I els va continuar dient:
-Oi que a l’estiu aneu a la piscina per banyar-vos, jugar i gaudir amb els amics?
-Oi que aneu a veure la Margalida quan teniu tos, mal de coll o mal de panxa?
-Doncs a l’escola hi heu de venir a fer la feina que toca, i no el gamarús. I per això, perquè no feu els que toca, plego!
Hi va haver nens i nenes que quan van sentir que l’escola plegava van estar molt contents, perquè es pensaven que ja no tindrien més deures, no s’haurien d’aprendre les taules, no haurien de llegir cada dia... i podrien fer el que volguessin. Però no va ser ben bé així.
Les mestres, de bon primer, varen enviar els nens a casa, ja que a l’escola no funcionava res. Però és clar, com que no tenien alumnes, es van quedar sense feina.
Els pares i mares, també es van quedar sense feina, perquè els nens i les nenes no podien anar a l’escola i els havien de vigilar.
I no en va tenir prou l’escola, enfadada com estava, que va fer desaparèixer totes les coses que servien per aprendre de tot arreu: els cartells de llegir dels carrers, els contes i llibres de les cases i de la biblioteca, les tablets, els mòbils, els ordinadors, els llapis i retoladors..... tot, tot i tot.
Com que els nens i les nenes s’enfadaven entre ells i no feien el que tocava, i les mestres tot el dia estaven enfadades i castigaven , va dir:
-Si no cal aprendre, no cal llegir, ni comptar, ni pintar. Tot fora!
No van passar dos dies, que els pares i mares, els nens i nenes i mestres, es van trobar tots a fora l’escola, moixos i avorrits. Els pares havien d’anar a treballar i estaven preocupats perquè si no hi havia escola, els seus fills serien uns burricots. Els nens i nenes tenien moltes ganes de jugar amb els amics, aprendre moltes coses i estar tots junts una altra vegada. I les mestres, també enyoraven els nens i les nenes .
La xemeneia va fer una altre tro: BRRRRUUUUM!
-Què voleu? –va dir amb una veu no tan enfadada-.
-Jo vull venir a l’escola per trobar-me amb els amics.
-Jo per aprendre moltes coses.
-Jo per tornar a fer experiments.
-Jo m’avorreixo si no hi ha escola.
-Jo enyoro els nens i nenes de la classe.
-Si no torno a l’escola, m’oblidaré de llegir.
Tothom volia que l’escola tornés a funcionar com sempre. I l’escola ho va veure:
-Si voleu que deixi de fer vaga, i que tot torni a funcionar, haureu de fer el que us demani:
Tots varen dir un SÍÍÍ molt gran.
Primer de tot, m’agradaria que tots els nens i nenes estiguéssiu contents i no us enfadéssiu per tonteries. A l’escola també hi veniu a aprendre a conviure.
També voldria que no anéssiu tan esverats. Les vostres corredisses pels passadissos em fan cremor d’estómac.
A més, cal que poseu atenció i que feu la feina tan bé com pugueu. No tothom ho farà igual, però tots ho heu de fer el millor que pugueu.
Eh! I també voldria que us respectéssiu molt. Ja heu vist que jo també sé fer el que no toca.
Us dono una oportunitat. Durant una setmana, m’haureu de demostrar que sou capaços de conviure sense enfadar-vos, sense insultar-vos, de fer la feina bé, de jugar contents, d’escoltar, no cridar..... Vaja! Tot allò que us diuen des que sou petits. I mestres, us demano paciència, molta paciència ......
Tothom va picar de mans. La xemeneia va parar de parlar. Va començar a fumejar, que és el que li toca. Treia un fum blanc i fi que feia dibuixos i filigranes al cel. L’escola estava contenta una altra vegada.
A l’endemà, quan tots els nens i nenes varen arribar a l’escola, tots miraven amunt, cap a la xemeneia. Ningú va gosar dir res, perquè no estaven segurs que tot allò hagués passat de veritat. Però per si de cas, des d’aquell dia tots els nens i mestres de l’escola es van esforçar perquè tot anés millor i no passava dia que no es miressin la xemeneia..... per si de cas.

Escola El Rocal. Desembre de 2019

Este es un sitio web satírico. No lo tomes en serio. Es una broma.